La representació del COM, amb Piluca Soriano i Pere Fuset, a la porta del registre de l'Ajuntament.
COM cada 1 de març, divendres proppassat començà la quinzena llarga de Falles amb la primera disparada —altrament dita mascletâ– de carcasses i coets des de la plaça de l’Ajuntament —antigament, del Caudillo i del País Valencià– del cap i casal. COM bé sabreu, les mascletães són uns dels actes més populars —per la gratuïtat, potser– de les festes de València, durant els quals la plaça s’ompli de gent del terreny i forastera, més per comboi que per afició a la pirotècnia. O per ambdós coses, que mai se sap.
La bona qüestió és que, abans i després de les disparades —que, cosa rara en este país, comencen puntuals a les 2 de la vesprada amb el cèlebre crit que La Gossa Sorda convertí en cançó– l’ajuntament amenitza la concurrència amb música en llanda des dels altaveus del balcó presidencial. I el repertori, evidentment, és representatiu del folklorisme, el populisme i la coentor en què ha naufragat quasi tot el món faller: consideracions estètiques a banda, és significatiu el fet que el fil musical que boça l’equip de so sobre la gent no incloga cap de cançó en valencià, siga d’artistes contemporanis i compromesos o de folklòrics afectes al règim. A cal sabater, sabates de paper.
Conscients del poc trellat de l’assumpte, el grup en l’oposició Compromís per València ja havia fet alguna menció al criteri selectiu de la llista de reproducció adés nomenada, entre altres propostes refrescants dels cabets desinquiets de Compromís per les Falles per a millorar una festa tradicional i popular que s’ha convertit en un desficaci politicosocial que manté un estat de setge sobre València —o qualsevol altre municipi afectat de Falles– durant més de mig mes, com denunciava Vicent Sanchis i la Banda Invisible, no sense la sorna fallera que ha perdut la cúria fallera.
Convocats, COM déiem, l’1 de març a migdia a a porta de l’Ajuntament, férem un passacarreret amb tabal i dolçaines des de baix del balcó presidencial fins a la porta del registre general, huit o deu vares a mà esquerra, el temps justet per a tocar dos tonadetes, fer una foto de família i cap a dins, que plou. Allí darrere del taulell, molta ambilitat —tot s’ha de dir– per part de les treballadores, inclús alguna adhesió de paraula en explicar-los el motiu de la invasio pacífica: presentar (regalar, vaja) discs dels artistes comboiats junt amb sengles instàncies per registre d’entrada, amb la intenció que l’Ajuntament ens diga —estan obligats a fer-ho dins d’un termini– quin és el criteri d’inclusió en la llista de reproducció institucional i donar-los-ho fet per a què no tinguen excusa per a ofrenar cançons, COM a mínim, dels artistes allí representats. Verbigràcia: Carles Enguix, Indefinits, Joan Palomares, Lluís Vicent, Mi Sostingut, Naia Rafa Xambó, Sva-ters i Tres Fan Ball, per si no saben trobar-los per la xàrcia.
Feta la reivindicació, desconvocàrem l’ajuntada i cada u s’esmunyí per on havia vingut; algú es quedà fent pinya amb els depurats per l’ERO de RTVV, apostats davant de la unitat mòbil submisa; algú altre s’afegí en acabant a la primera Intifalla de la temporada, sobret en mà; i u, només u, acceptà la convidada dels compromisaris per a escoltar la mascletâ disparatada des de la llotja d’autoritats, huits i nous i cartes que no lliguen: la crònica d’aital experiència demana un relat a banda, però ara és menester dedicar l’últim paràgraf a una onomàstica d’interés general per a tots els que fem la música en valencià…
Hui, que fa díhuit anys de la mort d’Ovidi Montllor —al seu poble ho commemoraren ahir amb la participació de Carles Batà, Hugo Mas i Pau Miquel dels Arthur Caravan–, s’obri el termini de participació en els VIII Premis Ovidi: teniu de temps fins un altre dia assenyalat, el 25 d’abril, per a presentar-vos i per a fer aplegar les bases a tot lo món que puga interessar.
